HOLA! EM DIC mariona

Durant la dècada dels 20 anys vaig passar molt temps immersa en un malestar interior important: soc de la generació que va aterrar al mercat professional en plena combinació de crisi econòmica i canvi de paradigma laboral al meu sector, el de la comunicació. Tot i estudiar i pencar de valent, la precarietat i les empreses on, en general, l'empatia brillava per la seva absència i els valors eren l'antítesi dels meus semblaven les úniques opcions a l'abast. La frustració per no ser vista ni valorada anava in crescendo a mesura que passava el temps, i la incertesa que m'envaïa quan pensava en el meu futur, que expressava afirmant que 'no sabia què fer amb la meva vida', m'angoixava molt.

Sentia que el meu potencial, la meva creativitat i el valor que podia aportar estaven sent ignorats, menyspreats i malaguanyats. Durant aquells anys vaig fer teràpia, vaig llegir molta autoajuda i vaig viatjar força. Va ser una època turbulenta, de recerca incessant i molta inestabilitat emocional. A poc a poc anava discernint tot allò que no volia a la meva vida, però encara no veia clar el que sí. Fins i tot vaig fer allò tan peliculero de deixar-ho tot ―feina, parella, casa― i anar-me'n a viatjar com a motxillera i nòmada digital (spoiler: no és tan fàcil ni tan maco com ho pinten). Va ser en aquesta època, al 2016, que vaig emprendre per primer cop i em vaig convertir en comunicadora digital freelance, que és al que m'he dedicat des de llavors.

En un moment donat em vaig adonar que el cos em demanava més silenci, un ritme més pausat, més natura. Necessitava distància i perspectiva. Allò va coincidir amb la oportunitat de viure una temporada a la Lapònia finlandesa, on vaig estar treballant com a guia àrtica per a turistes. La natura i el silenci dels dies que hi vaig passar em van aportar una pau que feia molt que no sentia. Vaig establir un vincle molt fort entre el meu benestar a tots els nivells i aquell indret, que té una energia màgica.

El que havien de ser uns mesos es van convertir en diversos anys, perquè m'hi va enganxar la pandèmia. Durant aquell temps vivint a l'altura del Cercle Polar vaig tirar endavant un projecte personal, Escalfor Àrtica, una newsletter on explicava la vida d'una mediterrània a un lloc tan diferent del del seu origen, que va tenir molt bona acollida i que aviat es podrà llegir en forma de llibre.

A mitjans de 2021, però, l'etapa a Lapònia va tocar a la seva fi i vaig tornar a casa, a Catalunya, on vaig haver de començar de zero en tots els àmbits de la meva vida. Des de llavors he estat immersa en un procés de creixement personal i sanació intensos que ha tingut etapes molt complicades i moments més dolços. I'm still tryin' to figure it out, però és ben bé que ha valgut la pena fer l'esforç de prendre decisions conscients i aliniades amb qui soc i amb el que necessito per viure amb la màxima coherència possible, malgrat que, sovint, això m'hagi comportat moltes renúncies i incomoditat.

Ha estat també al llarg d'aquests anys que he descobert una part de mi que no es limita al que podem veure i tocar, sinó que posa en valor la meva intuïció, sensibilitat i capacitat per interpretar l'energia que ens envolta. Sempre hi havia sigut, però mai no m'havia permès explorar-la. Veure-la, acceptar-la i donar-li el seu espai ha estat com encaixar en mi la peça de puzzle que no sabia que em faltava.